Tercera setmana (mail)

Hola a tots...

Aquesta setmana es podria dir que ha sigut la pitjor, mentalment parlant. El cap de setmana però vaig sentir la necessitat de fer un canvi de planteig.

Canvi de xip... així vull titolar aquest mail.

canvi de xip, per la manera en que haig d'enfocar a partir d'aquest moment aquest viatge...
canvi de xip, perquè començo a viatjar en un lloc que no és a casa...
canvi de xip, per el meu estat d'ànim...
canvi de xip, per veure que tot és relatiu, que ens creem l'entorn que volem trobar...
en definitiva, un canvi de xip.

Estic molt content per les paraules que m'heu fet llegit o fet sentir entre tots, penseu que cada paraula petita vostra l'escolto molt més forta. Deu ser el vent... : )

Divendres després de parlar amb mon pare, me germana i la Jael... vaig decidir que aniria finalment d'excurssió. En principi tenia que marxar amb un català (amic d'una argentina de casa) i ella... però l'empanada que duien els dos van fer que acabés marxant sol.

Carregada la meva Van, vaig començar a baixar... volia anar a un riu que és diu Whanganui, a la zona on hi ha una zona selvatica. Allà llogar una canoa i recórrer el riu pels seus canals.

Vaig passar per un llac que hi ha just al centre l'illa Nord, Taupo... d'allà vaig anar al Parc Nacional de Tongariro, on volia veure com estava el cel... i si pintava bé climatològicament, abans de baixar més, parava a fer el famós trecking del Tongariro. Un volcà nevat seguit de dues xemeneies, una d'elles encara activa. Però plou i apenes es pot veure la punta del volcà de només 2287 m.

Així que desideixo anar cap abaix, Whanganui. Els del parc no em van deixar fer el recorregut tot sol perquè deien que el camí estaba molt difícil pel fang de les pluges... : S Aquí l'hivern es manifesta amb fortes pluges i molt de vent..., allò queés diu fre, fred intenç, no. L'encarregat d'allò era un home, gran, d'uns setanta llargs, amb un anglés tancat però tancat. va confondre Espanya amb Bin Ladden perquè em deia que si l'haviem trobat. Si el teniem amagat allà. Estava flipant... no sabia si anava pet o m'estava bromejant i no li pillava el punt... res, que total, tampoc vaig fer el treck.

Ostres tant difífil no podía ser... jajaja... així que vaig pendre mà altre cop de la meva Van i vaig marcar una zona al mapa que vaig creure oportuna. M'havia deixat la Lonely Planet a casa per tant, anava gairebé a l'aventura. I així va ser. Vaig apostar per una zona de costa... on uns seguit de rius petits anaven cap a mar. Unes baïes donaven resguard a uns poblets amb noms maorís. No sabia més.

De camí vaig topar amb una petita caminada d'uns 20 minuts per anar a veure uns salts d'aigua. Era un camí que entrava sense vergonya a dins de la frondosa selva. Un camí humit, caos verd que exposava altre cop les seves marevelles vegetals. Plè de Silver Fern, la falguera que dona forma a la branca, símbol de NZ. De baixada el camí es comença a enfangar de valent. Sort que m'havia calçat les botes... enfonçat fins el tormells. Ja s'escoltava la remor de l'aigua

Després de unes hores al volant i passant per unes carreteretes amb corbes arribo a una baia. Marokopa, es deia el poble. La veritat, tenia més la sensació de que sigués el poblet de la fi del món, i no pas Ushuaia, a Argentina.
Sis o set cases volien donar l'aparença d'un poble normal. No vaig veure ningú. Les llums de les cases estaven encesses. El fort vent feia sorolls que en algun moment em van fer esgarrifar. Allà sota d'aquella farola, a només cinc metres del mar... en aquell carrer que mirava a mar. A les set del matí... obro els ulls. Em veig a la casa del davant un maorí clavat al portal de casa seva... mirant la furgo. Jo em cara de son, surto de la furgo i l'hi estiro el braç volent dir::: Hello!... i ell va tardar com a reaccionar, com si li hagués d'arribar l'aire que va fer la meva mà mentres la pujava... Com 6 segons més tard... amb un somriure quasi sense dents em va aixecar tres vegades el braç..., content i tot cofoi entra a dins de casa seva més per timidessa que per haver complit, crec.

Em desideixo a calçar-me les botes i anar a la platja on havia estat tota la nit sentint la remor de l'oceà, una mar alta que bramava amb força. M'esperava una platja llarga, de sorra negra, volcànica. Aquell era lloc on els albatros anidaven, però no savia lèstació en que ho feien. La qüestió és que no em vaig veure cap. El que si vaig veure van ser vens... molts... penjats als cingles. Vens de mar... : ) de llana salada. Vaig veure una vaca a la sorra que la vaig confondre amb una roca... una vaca que no va tenir fortuna en la seva pastura, tant i tant a la vora de mar.

Allà en aquella platja i de tornada cap a Auckland..., passant per la NZ profunda dels poblets deshabitats vaig tornar a recuperar el sentir del perquè estava allà.